Són les tres de la matinada i l'avió s'enlaira cap a l'infinit en aquella mar de lapislàtzuli. Els ulls s'enterboleixen i començo a traspassar la línia de la 4a dimensió.
- Ja tardaves a reaccionar!
- I ara què vols de mi? Quan m'alliberaràs de la teva veu inquisidora?
- Em pensava que t'agradava que t'acompanyés en aquest viatge terrenal!
- Què t'ho fa pensar, potser t'he donat permís per interrompre els meus pensament a tothora? Coi de veu!
- Tranquil·la, no t'abraonis que estic aquí per a cuidar-te.
- ¿A mi? Ningú t'ha demanat que em cuidis. El millor que pots fer és desaparèixer d'una vegada per totes.
- Però de què et queixes, si t'he protegit des de que vas néixer!
- Calla, no em torturis més, n'estic fins els ...
De sobte un canvi de pressió em va retornar al meu seient amb un mareig i unes bàsques que no desitjaria al pitjor dels meus enemics.
Tinc el cap tan remogut que diria que ja tornava a parlar sola amb aquell desconegut que em persegueix des d'aquell dia banyat de sang, aquell dia que vaig copsar que la vida depèn d'un fil tan prim que l'aleteig d'una papallona el pot esquinçar per sempre.
(Violant de Bru)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada