PART 9

En sortir de l'aeroport vaig repassar el sobre que contenia l'adreça del meu germà. El segell estava registrat el 3 de març de 1992, un mes abans del seu casament. L'olor de resclosit m'irritava les pupil·les, però era l'únic lligam amb el meu passat, la darrera oportunitat de tancar les ferides i refer la meva vida torturada. Volia recuperar el meu seny.

Vaig intentar agafar un taxi, no obstant, la tasca va resultar una cursa d'obstacles frenètica que va acabar en un no res, en una solitud i una impotència que regalimava per tots els meus porus. Sort en vaig tenir que finalment un noi molt eixerit i amb un anglès primitiu es va oferir a portar-me a la ciutat. Em va semblar entendre que era un servei d'Uber clandestí, però no tenia cap altra opció, havia d'arribar fins a Zagreb.

El trajecte va ser plàcid i acollidor, amb servei de piscolavis inlòs i conversa fluïda, tot i que de vegades inintel·ligible amb aquella mescla de croat i anglès farcit d'infinitius.

Em va deixar al mig de la gran plaça i en aquell moment vaig tenir una sensació estranya dins del meu estòmac, alguna cosa em deia que això no anava bé i la veu em va tornar a parlar...

(Violant de Bru)

PART 8

Són les tres de la matinada i l'avió s'enlaira cap a l'infinit en aquella mar de lapislàtzuli. Els ulls s'enterboleixen i començo a traspassar la línia de la 4a dimensió.

- Ja tardaves a reaccionar!

- I ara què vols de mi? Quan m'alliberaràs de la teva veu inquisidora?

- Em pensava que t'agradava que t'acompanyés en aquest viatge terrenal!

- Què t'ho fa pensar, potser t'he donat permís per interrompre els meus pensament a tothora? Coi de veu!

- Tranquil·la, no t'abraonis que estic aquí per a cuidar-te.

- ¿A mi? Ningú t'ha demanat que em cuidis. El millor que pots fer és desaparèixer d'una vegada per totes.

- Però de què et queixes, si t'he protegit des de que vas néixer!

- Calla, no em torturis més, n'estic fins els ...

De sobte un canvi de pressió em va retornar al meu seient amb un mareig i unes bàsques que no desitjaria al pitjor dels meus enemics.

Tinc el cap tan remogut que diria que ja tornava a parlar sola amb aquell desconegut que em persegueix des d'aquell dia banyat de sang, aquell dia que vaig copsar que la vida depèn d'un fil tan prim que l'aleteig d'una papallona el pot esquinçar per sempre.

(Violant de Bru)

PART 7

El so de la tempesta amb un tro esfereïdor em va despertar de sobte. Mig incorporada al llit, amarada de suor i amb el cor bategant amb tanta força, vaig tenir la sensació que moriria allà mateix. A fora, la nit fosca interrompuda per llampecs a llevant i vent a ponent, assenyalava la fi del món. I, dins, a casa, la sensació de resguard s’havia esvaït. Ho havia de fer, no tenia altra opció. Així, amb una empenta irrefrenable, vaig comprar un bitllet d’avió per al cap de tres hores. I en un obrir i tancar d’ulls em trobava a la porta d’embarcament, angoixada i afligida, però decidida i amb la mirada fixada en l’avió que m’havia de dur a fer front, no només a aquella nit fatídica, sinó a tots els dies i a totes les nits silencioses que m'havien anat esquinçant el cor.

(Rosa Badia)

PART 6

No em vaig presentar al seu casament tot i la seva insistència quasi diària amb aquell prec plorós i melindrós que reclamava la meva presència i aprovació d'aquell casament forçat. Malgrat aquella veueta que encara sento i que m'empenyia a agafar aquell vol cap a Zagreb, no vaig ser capaç d'enfrontar-m'hi. Em superava, no volia ser còmplice d'aquell disbarat. Però, ara després de deu anys em veia amb forces d'esmenar aquell horror que encara em persegueix cada nit. Aquells ulls de llop que no he pogut oblidar. Potser faré cas a la Mercè, agafaré el vol i em plantaré a casa seva. Potser encara viu a Zagreb, a la City Plaza, el punt de trobada de totes les cites, sí, allà on es creuen els tramvies al bell mig d'aquella gran avinguda. Si pogués silenciar aquestes veus atordidores que em parlen nit i dia, potser podria recuperar el meu seny, però, no, han decidit que m'explicarien la meva missió i els meus orígens, com si no en tingués prou amb tot el què he passat...

(Violant de Bru)

PART 5

Tenia l’esperança , que aquest viatge fos per tancar ferides , i tornar la llum al meu cor.

Feia anys que vaig perdre el contacte , només guardava en el fons d’un calaix una invitació per un casament i una adreça , el casament del meu germà , el meu petit i estimat angelet .

(Mercè Garcia Navarro)

PART 4

Doncs bé. No tornaria a la vida a la nostra mare. I el pare, afortunadament, havia mort amarat en alcohol. Pero encara podia tallar aquella corda. Estava disposada a enfrontar-me al passat, a la por, als seus ulls.

Vaig fer la maleta.

(Sílvia Rodríguez Mondéjar)

PART 3

Aquell vespre en què la vida del seu germà i la seva van quedar lligades per sempre més amb una corda invisible però podrida, una corda que, amb cada moviment, fregaria i encetaria qualsevol somni, qualsevol esperança, qualsevol intent de fugir de la realitat. El seu pare era un assassí. I ells no van fer res per aturar-lo.

(Sílvia Rodríguez Mondéjar)